El Castell
El que s'anomenava castell debia ser una casa fortificada. Hi habien tambe altres cases als voltants a on vivien la gent de Isanta.
Els castlans, com en deien dels senyors dels castells, formaven part del que constituia la petita noblesa. Sovint eren fidels comtals que rebien la delegació del seu senyor, el comte. Entre aquests está documentat Arnau d'Isanta el 1005 que debia ser parent, fill o germá de Durán.
En 1177 essent senyor del castell d'Isanta, Arnau, juntament amb la seva muller Ermessinda i els seus germans Ramón, Berenguer i Guillem, vengueren per 250 sous el bosc d'Isanta a la canónica de Santa Maria de Solsona. En el document de venda es fa constar que l'Esglèsia havia de deixar com a bosc tots els troços que no conreés, i els homes d'Isanta havien de tenir el dret de pastura dels seus animals. També deia que si l'església de Solsona volia vendre o empenyorar la propietat, ho habia de fer a persones del agrat d'Arnau d'Isanta, que no poguessin fer mal al seu castell.
Mes tard, al 1185, Arnau d'Isanta va empenyorar el castell a Joan de Solsona per 300 sous d'Agramunt. Veure Acta d'Empenyorament
L'empenyorament el va fer Arnau d'Isanta a Joan de Solsona. Malgrat que l'acta d'empenyorament fixava la prohibició de que no es pogués trespassar l'empenyorament a un clergue o un cavaller, esdevingué creditor de la familia Isanta, la canónica de Solsona, el que va donar lloc a reiterades disputes. L'any 1200 però es va signar un acord entre Guillem d'Isanta i la canónica.
En 1206, Pere de Toló y Arnau de Toló, compromissaris en les qüestions entre Pere de Barberá, marit i procurador de Saurina filla d'Ermessinda d'Isanta, y Arnau de Sanahuja, cambrer del monestir de Solsona y com a defensor del mateix, sobre el castell y terme d'Isanta, de Riart y Bosch d'Isanta, absolgueren a l'esglesia en la qüestió de Riart y Bosch d'Isanta, condemnant-la a la quinta part del castell y terme d'Isanta que el major Arnau d'Isanta, avi de Saurina, tenia alli y a la terça de les dos quintes parts que els germans Arnau i Ramón d'Isanta fills de l'anterior Arnau, hi tenien dels bens paterns amb la condició que na Saurina pagués la tercera part dels deutes del seu avi.
Finalment quatre anys després, el 8 d'abril de 1210, Ponç de Pinell testava amb una disposició per la qual feia la donació del castell d'Isanta a Santa Maria de Solsona.